dimecres, 25 de maig del 2011

LA COVA DELS LLOPS


L’ARRIBADA DE LA VELLA
Aquest relat  comença en la nit dels temps i arriba fins avui mateix, i  ningú  sap predir quan i com s’acabarà, però de ben segur que no serà un final feliç a l’estil dels contes de fades. Aquesta  és una història estremidora que no deixa indiferent ningú que s’atreveixi a escoltar-la fins al final. Sobretot  si sou del Pallars Sobirà, i més concretament d’un poble anomenat Son, és millor que viviu en la ignorància que endinsar-vos en la basarda que suposa conèixer els fets que passo a explicar.
Ens situarem en plena edat mitjana, concretament a l’any del Senyor de 1348. A la vora d’un riuet que serpentejava muntanya avall duent un doll d’aigua clara barrejada amb el gel que baixava del cim de la Mata de València, hi caminava feixugament una velleta carregada amb un farcell. A primer cop d’ull podia semblar un anciana com qualsevol altra. Però mirada de més a prop, les faccions de la seva cara tenien alguna cosa de misteriós, la seva mirada era dura com punta d’acer. Al seu pas es feia un silenci dens, els ocells deixaven els nius i fugien, els grills deixaven de cantar, els esquirols s’arrupien als seus caus. Només quan la velleta era a una distància prudencial tota la vida retornava de cop.
Finalment, amb el pas cansat, la vella va arribar a un poble anomenat Son. Es dirigí fins a la plaça i s’assegué a la font que hi havia al bell mig, on les dones hi anaven a omplir els càntirs d’aigua i els homes a abeurar els animals. Un mosso entrà a la plaça amb una mula assedegada, l’animal de  es parà de sobte  tot remenant el coll i bramant nerviosament, l’amo va haver de desistir, i se’n tornaren per on havien vingut.
                                                LA TROBADA
Al cap d’una estona s’acostà a la font un noia d’uns quinze anys, els cabells rossos espurnejaven al sol, i tenia un pas tan lleuger que semblava no tocar el terra. Posà el càntir sota el raig de la font mentre cantava una cançó en veu baixa.
-          Com et dius, fadrina?
Aquella veu esquerdada i profunda la va sobresaltar, no es corresponia amb la fragilitat d’aquell cos delicat que escassament omplia els parracs que el cobria.
-Violant- va contestar d’esma.
-Acosta’t.
La veu de la dona va sonar imperativa, la noia s’adonà de sobte del silenci estrany que l’envoltava, només el xipolleig de l’aigua trencaven l’ambient somort de la plaça. S’ acostà a la vella i li preguntà:
-Qui és vostè, com es diu?
Amb la veu encara més tenebrosa li respongué:
-El meu nom és millor que no el sàpigues, però qui sóc si que t’ho he d’explicar; Has de saber que ja  fa molt de temps que t’estic cercant.
-A mi?- va preguntar temorosa  la noia.
-Sí, a tu. Ja gairebé havia perdut l’esperança, però ara que t’he trobat, finalment podré descansar.
La Violant començà a notar que la inquietud per aquella situació anava creixent i va intentar fugir-ne.
-Perdoni senyora, però me n’he d’anar a donar menjar a les gallines...
-Seu!
La vella la tallà amb un gest brusc i enèrgic mentre assenyalava a la seva vora del pedrís.
La Violant, ara ja tremolant de cap a peus, s’assegué on li havia manat.
-Escolta, escolta’m bé perquè se m’acaba el temps. Com t’he dit no importa el meu nom, ni don vinc ni tan sols les coses terribles què he fet durant gairebé tota la meva vida. Només tu pots salvar la meva ànima i també pots fer-ho de ves a saber quanta gent en el futur.
-No l’entenc- La noia miarva a banda i banda per veure si algú la podia salvar d’aquella situació, però la plaça continuava deserta i silenciosa.
-Escolta amb atenció- La vella inspirà profundament i aixecà la mirada, com per ordenar els pensaments abans de començar a explicar la seva història:

3 comentaris:

  1. Yoo pero la història es queda a explicar la seva història ?? o hi ha mes coses???

    ResponElimina
  2. La història continua, el que hi ha escrit només és el començament, però com que ja la vaig explicar tota a les colònies...

    ResponElimina